18 mesures per a millorar l’educació a Catalunya

Ahir vam conèixer el nom de la majoria dels 18 “experts” contractats per tal de dur a terme la millora de l’educació catalana (enllaç) després de, com bé sabeu, el desastre obtingut en totes les proves, tant internes com externes, del territori. Podria dedicar, tal com em van proposar ahir, a analitzar el currículum de cadascun dels membres elegits, les relacions amb diferents despropòsits educatius o, simplement, la vergonyosa elecció de la majoria d’ells per ser, o bé del partit, o bé estar relacionats amb alguna d’aquelles fundacions o organitzacions que, de fa molts anys, estan en l’ombra dirigint l’educació catalana. Sí, és molt trist triar per millorar l’educació als mateixos que porten dècades afonant-la, però com molt bé sabeu, això no va de res més que de poder polític i ideologia.

Però no vull centrar-me en els noms. He començat l’any amb ganes d’aportar i, encara que alguns no ho entenguin, vaig a escriure aquest article per a proposar 18 mesures, igual que el nombre de persones contractades amb diners públics, per tal de millorar, al meu entendre, l’educació a Catalunya. Catalunya que és la meva terra de naixement i que, de la mateixa manera que a la meva terra d’adopció, tinc una estima molt especial.

En primer lloc convindria revisar el pressupost invertit en educació i establir uns criteris, en funció de les necessitats individuals de cada centre, per a realitzar determinades inversions. Entre les inversions més importants estarien l’adequació dels centres educatius (amb molta manca d’inversió per a millorar les infraestructures) i la revisió del model de distribució de recursos en funció de la zona en el que es trobin els diferents centres. Jo sí que crec en la necessitat d’inversions “de context”. No és el mateix invertir en un centre educatiu en La Mina que fer-ho en un centre ubicat en un poble de Lleida sense problemes, ni socioeconòmics de la majoria de les famílies ni amb tant d’alumnat absentista.

S’ha d’aturar el model actual de digitalització de les aules catalanes, establint protocols d’ús i aprenentatges de competència digital. S’ha de foragitar de les aules el model 1 a 1 i establir uns criteris per tal de disposar en cada aula d’equips informàtics puntuals o d’equipament comú, mitjançant carros de portàtils (moderns i ràpids) per tal de poder moure’ls entre les diferents aules. I sí, s’ha d’establir la prohibició absoluta de l’ús de dispositius mòbils personals en tots els espais i en tots els moments del centre educatiu. No és anar en contra de la digitalització (necessària). És anar en contra de dispositius distractors sense necessitats pedagògiques.

S’ha de derogar la LEC, especialment en el que fa referència a la falta de democràcia en els centres educatius. La pressió que reben molts docents per part dels seus equips directius impedeix, en molts casos, una correcta gestió col·laborativa dins del mateix centre. La por no és una bona aliada per tal de millorar l’educació. La selecció dels equips directius s’ha de fer, o bé per part dels centres o bé creant un cos específic i tota la responsabilitat de gestió de personal (pel que fa a decidir com s’ocupen les places als centres) s’ha de fer només per part de l’administració.

S’ha de crear un equip d’avaluació sistèmica de l’educació catalana. En això estic totalment d’acord amb la consellera. És imprescindible avaluar el sistema educatiu català. I fer-ho sota criteris tècnics amb tècnics que sàpiguen d’avaluació.

Convé revisar tot el model formatiu dels docents catalans, eliminant de l’oferta formativa tots aquells cursos basats en pseudociències i crear, tal com he proposat a nivell estatal algun cop, un registre formatiu amb itineraris personalitzats per a cada docent en funció de l’etapa educativa i la matèria que imparteixi. La revisió del model formatiu inclou la revisió dels CRP, un model obsolet que, malauradament, no dona resposta a les necessitats que tenen els docents.

La millora educativa ha de començar en les primeres etapes de l’aprenentatge. Per l’anterior és imprescindible establir un pla de xoc a Primària, establint uns objectius mínims de comprensió lectora i habilitats matemàtiques, reduint l’horari lectiu i canviant la introducció de “projectes sense sentit” per aprenentatges significatius. El model d’aprenentatge basat en projectes només funciona, segons diuen totes les investigacions, per a alumnat que ja té uns coneixements bàsics de certes qüestions. És important, també establir a Secundària un pla per a la reducció del nombre d’optatives i la desaparició d’aquelles matèries, com projectes, crèdit de síntesi o treballs de recerca a Batxillerat, que impliquen detraure temps d’altres tipus d’aprenentatges. No és dolent fer projectes. El que és nefast és fer-ho pel simple fet de fer projectes.

Establir un equip d’inspecció, tant de gestió del que passa als centres com de qüestions pedagògiques, que analitzi les dades de cada centre i inspeccioni quines metodologies s’estan emprant en ells, procedint a expulsar del sistema educatiu totes aquelles pràctiques, que molts centres ofereixen en les seves webs (intel·ligències múltiples, cervell triun, etc.) i procedir a canalitzar els recursos humans necessaris per al bon desenvolupament de les classes.

No es pot millorar l’educació sense comptar amb les famílies. Per tant, es fa imprescindible potenciar les AMPA i involucrar a totes les famílies en l’aprenentatge dels seus fills. Això implica, alhora, millorar la transparència dels centres educatius i, de rebot, la transparència, massa escassa actualment, de totes les decisions que s’estan duent a terme per part del Departament d’Educació.

Revisar les condicions laborals (no només econòmiques) del professorat depenent del Departament d’Educació ja que, com bé sabeu, es tracta dels docents que, vivint en una de les zones més cares del territori, són dels que menys cobren. Cal revertir totes les retallades, incloent la més sagnant, que implica que sigui l’única Comunitat en la qual el primer sexenni es cobra al cap de nou anys. I, entre les no econòmiques procedir, igual que succeeix en altres Comunitats, a realitzar un concurs de trasllats autonòmics cada any que no es celebri el concurs de trasllats estatal per tal de recol·locar els seus funcionaris.

És imprescindible eliminar de la presa de decisions educatives a totes les fundacions i organitzacions privades que, en els darrers temps, estan assegudes, amb els seus representats, en determinats despatxos. S’ha d’escoltar i tenir sensibilitat per totes les propostes educatives, però el que no pot ser, és que es prenguin decisions en funció del que marquin determinades organitzacions o fundacions que ningú ha triat. S’ha de comptar més amb els docents perquè, a la fi, són ells els grans experts en els procesos d’ensenyament i aprenentatge.

En l’àmbit de la Universitat convé revisar el pla d’estudis de Magisteri. Aquest pla ha d’estar revisat i validat per l’administració educativa que, almenys en els estudis conduents a la possibilitat de ser docent, hauria de tenir poder per controlar què i com s’obtenen els millors docents seguint sempre criteris tècnics. És imprescindible, aprofitant aquest punt, prendre decisions educatives basant-se en el que diuen les investigacions i l’evidència científica. Aprofito, encara que tinc clar que no és competència de l’administració catalana, per proposar la desaparició del màster de Secundària com a requisit per impartir classe i substituir-lo per un curs de pràctiques amb una avaluació seriosa dels aspirants que superin les oposicions.

I ara, si m’ho permeteu, encara que se m’hagin quedat moltes propostes per a mencionar, entraré en dues qüestions que, almenys per a mi són imprescindibles per a la millora educativa. Aquestes dues mesures són la incorporació de professionals externs per tal de satisfer determinades necessitats que no haurien de dependre de la bona fe del professorat (personal d’infermeria, equips d’orientació, equips tècnics d’informàtics, etc.) i, com no podria ser d’una altra manera, la necessitat de simplificar la burocràcia en els centres educatius.

Finalment, dir-vos a aquells que, segurament ho trobareu a faltar, que quan parlo “d’adequació de recursos als centres segons context” ja faig referència a les ràtios. No me n’he oblidat.

Ja veieu que aquest any m’he proposat ser més constructiu. I aquí us deixo això per tal que, qualsevol persona amb poder i capacitat de decisió, pugui fer amb aquests punts el que consideri convenient. Centrar-se en les persones seleccionades és un error. L’important és fer propostes, més enllà de les mesures de maquillatge, seguint criteris ideològics, que està fent el Departament d’Educació. L’alumnat català s’ho mereix. Ni més ni menys que el de qualsevol altre lloc, per la qual cosa moltes d’aquestes mesures s’haurien de tenir en compte en altres llocs.

Quedo, com sempre, a la vostra disposició per a ser criticat o perquè pugueu aportar el vostre gra de sorra. Continuem…

Mis libros/Donar

Os recuerdo que tenéis la posibilidad descargaros mis libros en formato digital, a partir de cero euros, desde el botón de arriba. Y que, tanto donando en los tres libros que llevo escritos una cantidad, como haciéndoos con el ebook recopilatorio de los artículos publicados de 2023 (en este caso no es posible la descarga gratuita), ayudáis a mantener este blog y otros proyectos que, seguramente, perpetraré este año.

También os informo de tenéis un canal de WhatsApp (aquí), en el cual no compartís ningún dato personal (no, no se comparte vuestro número teléfono, ni tampoco vais a ver el mío), en el que podéis recibir todos los artículos que estoy publicando.

Publicaciones Similares

17 comentarios

  1. Molt d’acord amb tot, però especialment urgent és el tema de decidir les inversions en funció de la complexitat de l’alumnat del centre, l’ubicació, les necessitats específiques d’aquella comunitat educativa… És que és tan evident que estic perplexa que s’hagi d’explicar. Com ha de necessitar els mateixos recursos un centre ubicat en un barri de classe mitja-alta que un en un barri marginal.
    D’això se’n diu redistribució de la riquesa. Fa 20-30 anys d’això, n’hi havia, al nostre país. Convé que no ho oblidem.

    1. La redistribució de recursos (humans i materials) és imprescindible per si volem atendre la diversitat de l’alumnat i eliminar, dins de les limitades possibilitats que tenim, el greuge del punt de partida. Com bé dius és quelcom que no hauríem d’oblidar mai.

  2. Realment molt d’acord en tot això i en les propostes dels companys que han contestat… Però amb els polítics que tenim ja pinta magre. Tota aquesta situació a la que hem arribat és el resultat d’una lenta però inexorable privatització de l’ensenyament públic.

    1. Crec que, en l’actualitat, va més enllà del concepte públic/privat ja que, segons dades d’avaluacions internes i externes, juntament amb l’observació directa del que passa en l’aula, l’educació catalana està en estat de coma. I amb això no estic defensant els models de privatització ni la necessitat de tenir la millor educació pública possible. No tinc clar si m’he explicat bé…

  3. Molt d’acord. Trobo a faltar referenciar l’educació més enllà de l’horari lectiu (massa associat a les voluntats municipals) per cert, paper vinculant dels ajuntaments. Comptar amb els mateixos estudiants en el procés de millora. Pressupost obert lligat a les necessitats al llarg del curs (inclusió).

    1. A mi em preocupa el paradigma de “l’educació a temps complet” perquè veig interessos molt poc educatius. Això sí, imprescindible la col·laboració i implicació municipal en els centres educatius.

  4. D’acord. Però manca la reforma d’horaris als instituts públics, pensant en els alumnes. Sis hores de classe al matí, de 8 a 14:30 h. no és saludable. A més, “una activitat intensa sostinguda en el temps perjudica la consolidació dels aprenentatges*”.
    *David Bueno.

    1. Molt de mal està fent el debat al voltant de l’horari lectiu sense cap tipus d’evidències. Per cert, una activitat intensa sostinguda en el temps, a l’igual que el tema dels quinze minuts d’atenció plena, s’ha demostrat que, com a argumentació, patina molt. Hi ha moltes possibilitats de gestió d’horaris, amb reducció de l’horari i de les matèries, que permetria un model educatiu més interessant per a l’alumnat. Però, com sempre dic, hi ha massa interessos (alguns d’ells corporatius) que fan el debat molt difícil. Molt difícil per no dir impossible. Salutacions i gràcies per passar-te per aquí.

    1. Crec que qualsevol comissió ha de ser mixta (no només amb persones d’aula) i, en una qüestió tant important com és l’educació, formada per persones que no combreguin en el mateix sentit ni provinguin de les mateixes organitzacions/fundacions/ideologies. Però aquesta és la meva opinió.

  5. Com veuria la possibilitat d’una (o diverses) revàlides al llarg de l’escolarització obligatòria?
    Amb caràcter completament competencial si vol però que servissin com a dic de contenció per a tot el sistema. Un element immutable i extern als centres que estigui al marge d’experimentacions.

    1. Crec que les avaluacions sistèmiques i sistematitzades són imprescindibles per a la millora educativa. Ja ho he dit més d’un cop. Una altra qüestió és com s’han de fer i la gestió de les mateixes.

  6. Benvolgut, has donat en el clau i encara es podría afegir temes dietes a fp(a Barcelona ciutat no es paguen),tema hotelería on els titols no serveixen per a res, ja que no es demanen de manera obligatoria per exercir, tema estudis de cuina i sala totalment separats com si fossin conceptes independents, tema 500 hores de fct on el tutors d’empresa tenen minimes formacions per ensenyar com cal, equiparació profesorat PTFP amb professorat de secundaria, etc, etc. Bon any positiu¡¡¡

  7. Mentre els alumnes continuïn aprovant per decret i passant de curs sense haver après res, cap de les propostes que esmentes serviran de res

Deja un comentario