On acaba la política i on comença l’aula?

En qualsevol organització de complexitat mitjana, la frontera entre qui marca el rumb estratègic i qui executa l’operació està perfectament definida. En educació, en canvi, vivim en una confusió permanent i deliberada. S’ha estès la perversa idea que qualsevol persona que hagi estat escolaritzada té la capacitat de legislar sobre allò que passa dins d’una aula. Convé, per tant, fixar una línia divisòria clara entre les decisions que corresponen a la gestió política i les que pertanyen estrictament al criteri tècnic de qui es posa cada dia davant la pissarra.

La política té unes funcions legítimes que ningú discuteix. Decidir el percentatge del Producte Interior Brut que es destina a l’ensenyament públic, fixar el marc general de les lleis educatives, negociar els convenis laborals o dissenyar el mapa escolar d’un territori són tasques netament polítiques. Correspon a l’administració determinar quants instituts cal construir, com es distribueixen els recursos o quins requisits administratius regulen l’accés a la funció pública. Fins aquí, el terreny del gestor. El desastre comença quan la política pretén saltar-se la tanca i dictar com s’ha d’avaluar un text o quina és la seqüència exacta per interioritzar el pensament abstracte.

A partir del moment en què es creua la porta d’un centre, les decisions han de ser exclusivament tècniques, basades en l’experiència avaluada i en el rigor científic de la professió. Triar quina és la millor metodologia per transmetre la sintaxi, decidir si un grup d’alumnes necessita més hores de comprensió lectora o determinar el pes específic que un examen té en l’avaluació final és quelcom purament tècnic. No hi ha res més intrusiu que un personatge de despatx, no sempre amb experiència d’aula, intentant convèncer un claustre que les rúbriques infinites amaguen les carències d’aprenentatge. L’avaluació de la competència d’un alumne és un acte tècnic, no un mecanisme de pacificació estadística per abaixar les xifres del fracàs escolar al servei del govern de torn.

La confusió actual s’evidencia en elements tan bàsics com la gestió de l’aula. Decidir quins materials són adequats per a cada nivell, com es distribueixen els espais per optimitzar l’atenció o quin nivell d’exigència manté la dignitat intel·lectual de la matèria són actes tècnics. Quan la política intervé en aquests aspectes -prohibint la repetició de curs per decret o diluint els continguts durs per fer les matèries més digeribles- no està millorant el sistema; està desautoritzant els seus propis professionals. És l’equivalent a un conseller de sanitat entrant a un quiròfan per triar el tipus de bisturí que ha d’utilitzar el cirurgià.

Aquesta subordinació de la tècnica a la política ha buidat d’autoritat la tarima. Es legisla des de la hipòtesi de papers fets, en bastants casos amb tota la bona intenció, ignorant que l’educació funciona a la trinxera i que un mètode pot ser molt bonic sobre el paper d’una memòria justificativa, però completament inaplicable en un grup complex amb ràtios que voregen la trentena. Per defensar l’escola cal, paradoxalment, defensar-la de les ocurrències dels seus propis gestors.

Cal exigir el retorn de la sobirania pedagògica als centres i als seus docents. La política ha de posar els recursos, netejar les traves burocràtiques i garantir l’equitat en l’accés. Però ha de fer un pas enrere a l’hora de definir com es transmet el coneixement. Mentre continuem confonent el programa d’un partit (sigui el que sigui i tingui la ideologia que tingui) amb el criteri científic de la tarima o el que diuen les evidències més robustes, les reformes seguiran naixent mortes. I l’educació, malauradament, no millorarà.

Me podéis encontrar en X (enlace) o en Facebook (enlace). También me podéis encontrar por Telegram (enlace) o por el canal de WhatsApp (enlace). ¿Por qué os cuento dónde me podéis encontrar? Para hacerme un influencer de esos que invitan a todos los restaurantes, claro está. O, a lo mejor, es simplemente, para que tengáis más a mano por dónde meteros conmigo y no tengáis que buscar mucho.

¿Te ha gustado el artículo? Apoya mi trabajo invitándome a un café.