Els docents i sindicats catalans han caigut en un parany molt ben dissenyat. A més ho han fet amb tota la ingenuïtat del món, ja que, per desgràcia, el tema reivindicatiu a l’educació, no només a Catalunya, s’ha convertit en quelcom més humorístic que realista. Encara me’n recordo d’aquells anys de retallades en els que la màxima reivindicació docent era posar-se una samarreta, que en el cas català fou groga o negra, per reivindicar el retorn a les condicions econòmiques prèvies a aquestes. Jo m’imaginava als responsables del Departament d’Educació (no recordo molt bé si era d’Educació o d’Ensenyament, perquè ha anat canviant) rient en els seus despatxos al veure aquest tipus de reivindicacions. I en veure com, a l’hora de realitzar les vagues convocades, ni un de cada cent docents en feia.

Immers el Departament en una investigació judicial, que implica al màxim responsable de l’educació catalana, per suposadament haver realitzat un concert educatiu il·legal, en haver atorgat subvencions a un centre educatiu d’educació especial que no reunia condicions per ser-ho (notícia), amb un percentatge enorme de docents cabrejats per les noves decisions que s’han pres des de l’administració educativa catalana (desaparició d’hores de Tecnologia i altres assignatures, exigència d’un C2 per donar classe a Catalunya, augment de ràtios pel curs vinent, tancament de grups a l’escola pública, reducció del personal de suport a la diversitat, etc), a més de reivindicar el retorn de les condicions laborals prèvies, ja no sols a la pandèmia, i sí a la brutalitat de les retallades de fa més d’una dècada, van els docents i sindicats i la caguen.

Sí, la caguen per la mobilització que han dut, o volen dur, a terme per l’avançament del curs escolar. Una qüestió que, a mi com a la resta del professorat, no m’afectaria laboralment perquè un ja està treballant des de l’u de setembre. Ja, entenc que pugui ser la gota que vessi el vas però, sincerament algú amb dos dits de seny es creu que no es vendrà com l’única reivindicació que s’està realitzant pels docents. Si fins i tot es convoca vaga sota aquesta premissa s’ha de comprendre que la majoria de famílies catalanes estiguin en contra de la reivindicació.

No s’ha sabut vendre bé. No s’actua quan toca. No es foragiten interessos poc educatius. No es juga al dret laboral i s’ha comprat el discurs «que els docents són diferents i només hem de lluitar per l’alumnat». Però a qui se li acudeix passar un primer pla de reivindicacions laborals a reivindicacions d’altre tipus. De debò estem tan malament? De debò ens hem venut tant l’enteniment.

A mi hi ha qüestions que em preocupen bastant més que l’avançament del curs escolar. Tal volta haguera optat per passar del tema o, simplement, decidir el color d’una nova samarreta reivindicativa. El primer ho haguera fet per no caure en el parany. El segon per donar sensació de fer alguna cosa sense fer res. És que tots ja sabem que les reivindicacions educatives són, per desgràcia en els darrers temps i no només a Catalunya, quelcom més paregut a la reivindicació d’un grup de nens a qui s’obliga a marxar del Chiquipark (ho he vist escrit també com a Xiquiparc) per ser l’hora de tancament.

Us l’han colat i heu caigut de quatre potes. Potser jo també hauria caigut. Tal volta no perquè, com vagi dir-li l’altre dia a una companya de feina, ja estic fart de donar sempre la cara. I per això m’hauria lliurat de tot aquest paperot que, com ja sabem tots, acabarà repercutint en el qüestionament de nou, per part de les famílies amb el suport de la majoria de mitjans de comunicació, del col·lectiu docent.

Permitidme haceros publicidad, como estoy haciendo en los últimos posts, de la newsletter que hago llegar a los suscriptores cada lunes con los artículos de la semana a los que añado una breve reflexión. Os podéis suscribir desde aquí. Suscribirse es gratis. 😉