És hora de tancar el llibre… gràcies per tot aquest viatge!!!
Hi ha un moment en què un s’ha de mirar al mirall, agafar aire i saber dir prou. Aquest moment ha arribat. Després de quasi dues dècades escrivint en aquest blog, d’haver buidat el pap entrada rere entrada i d’haver-me deixat la pell en cada línia, sento amb una claredat absoluta que ha arribat el temps de deixar de parlar de forma monotemàtica d’educació.
No és una decisió sobtada ni un impuls en calent. És la constatació freda que ja no puc aportar res més del que he aportat. Ho he donat absolutament tot. Ho he donat tot dins de l’aula, en la mateixa administració -on s’han aconseguit coses molt importants de les quals, com sol passar en aquest món, d’altres s’han penjat les medalles sense cap vergonya- i, per descomptat, en la sorollosa trinxera de les xarxes socials i d’aquest blog.
I no parlo de xifres. El número de visites, els clics o l’abast del tràfic sempre han estat el de menys. Parlo de la part humana. De la quantitat ingent de persones increïbles que he tingut el privilegi de conèixer al llarg d’aquests anys. Moltes d’elles, per desgràcia, ja no hi són entre nosaltres. D’altres, per la voràgine del dia a dia, per les presses, pels canvis de vida i pels temps accelerats que vivim, he anat deixant de parlar-hi, tot i que el record i l’afecte romanen intactes.
Finiquito una etapa. Una etapa llarga, intensa i apassionant, però que també m’ha passat una factura altíssima. M’ha desgastat en l’àmbit físic i en l’emocional, amb peatges i repercussions directes en la meva vida personal que només jo sé el que han costat. Ara se n’obre una de nova. Una etapa on la salut s’ha convertit en una mena d’espasa de Dàmocles que penja constantment sobre el meu cap -els més propers a mi ja sabeu bé de què parlo-, però que afronto amb unes ganes immenses de viure, de gaudir del temps i de continuar oferint la meva millor versió.
Aquest blog no es tanca ni desapareix. Si algú vol contactar amb mi, continuaré estant per aquí, a l’altre costat de la pantalla. Però ara toca parlar d’altres coses, explorar altres horitzons i seguir camins diferents deixant, com sempre, la porta oberta a poder donar pinzellades de la professió que m’ha acompanyat al llarg de molt de temps.
A tots els qui heu estat a l’altra banda llegint, debatent, empenyent i acompanyant-me durant tot aquest temps… gràcies de tot cor. Ha estat un viatge inoblidable.
Me podéis encontrar en X (enlace) o en Facebook (enlace). También me podéis encontrar por Telegram (enlace) o por el canal de WhatsApp (enlace). ¿Por qué os cuento dónde me podéis encontrar? Para hacerme un influencer de esos que invitan a todos los restaurantes, claro está. O, a lo mejor, es simplemente, para que tengáis más a mano por dónde meteros conmigo y no tengáis que buscar mucho.
¿Te ha gustado el artículo? Apoya mi trabajo invitándome a un café.
Descubre más desde XarxaTIC
Suscríbete y recibe las últimas entradas en tu correo electrónico.
Moltes gràcies, Jordi. Jo t’he seguit més enllà de la meva jubilació. Cuida’t moltíssim, si us plau.
Xe, sí que ho lamente.
T’he conegut, gràcies als meus fills, que em van recomanar llegir-te i lamente haver arribat tard.
He aprés molt de tu, dels teus comentaris, enfocaments i dades.
I em faig càrrec del preu que has hagut de pagar per opinar lliurement, amb dades i arguments.
El «percal» que tenim, de societat i de professió, no és com per a estar content ni, al meu parer, massa esperançat.
Però encara així els qui estimem esta professió, i tot i la manca lamentable d’incentius (o, pitjor encara, els incentius negatius per part dels qui s’oposen a qualsevol qüestionament dels seus prejudicis) per reflexionar sobre ella, continuem bregant perquè millore. No sé per què, però encara hi ha qui continua, continuem, amb certs (però minvants) ànims.
De veritat que t’agraisc molt, moltíssim, tot lo que m’has aportat.
Vaig estar dirigint el CEP d’Alacant del 87 al 95 (i dos anys previs com assessor de ciències) abans que ens feren la vida impossible per pretendir formar professors i no tan sols aplicadors de la LOGSE, però també en eixe temps vaig aprendre moltíssim (i, també, sobre la diversitat de nivells, preparació, aspiracions i mancances del nostre col·lectiu). Com també he gaudit i aprés molt amb els millors companys de les tres dècades de professió, i d’alumnes molts dels quals m’han superat i amb molts dels quals mantinc afecte i relacions. Un luxe de professió. De fet, quan em vaig jubilar em vaig apuntar com a voluntari educatiu en escoles, instituts i fins i tot en cursos de divulgació per adults en la Universitat Permanent d’Alacant.
I tot i això, molt decebut i trist pels resultats (esperables, ¡eh!) en PISA, estic en procés de debat amb nombrosos amics (alguns en actiu, uns altres jubilats) de Matemàtiques, Ciències fisico-químiques i Ciències naturals, tractant d’analitzar les causes de fons d’esta destrossa quan, fa unes dècades, n’érem un exemple (alguns CEPs, no tots, eh!) en formació del professorat i en èxit d’escoles i instituts. En demanaven que anàrem a formar els seus, a participar en congressos de didàctica, venien delegacions de diferents països a estudiar com ho féiem (guarde especial record de la visita de professors de Finlàndia i del Japó, a Alacant)…
Xe, no m’enrotlle més.
I en tot cas, reitere, ha sigut un luxe conèixer-te.
Gràcies. Una abraçada
Daniel Climent Giner
Alacant
Un gust Jordi.
Moltes gràcies pels teus escrits.
Muchas gracias Jordi por la información de altísima calidad que has aportado en la mejora de la educación de la infancia y la adolescencia. Recibe un fuerte abrazo.
Molta sort, salut i felicitat en la teva nova etapa!!